XI SIMPOSI - Climate Change Again

.

La primera edició de la Biennal Internacional de Paisatge sorgeix de la voluntat d’aprofundir i generar debat entorn al paisatge. No tant sols des d’un punt de vista ambiental, tot i que és un dels motors de conservació paisatgística; també a través de l’arquitectura del paisatge. És rellevant la recerca i investigació en tots els camps disciplinaris que estan vinculats a l’estudi del paisatge i a la seva evolució. Cada edició de la Biennal gira entorn un tema central, lema que s’escull segons l’actualitat i preocupacions, tant professionals com socials, relacionades amb el paisatge.

Un  cop  consolidada  la  Biennal  a  nivell  europeu  i   després   de   les   primeres   set   edicions: “Refent   paisatges” (1999), “Jardins insurgents” (2001), Només amb natura” (2003), “Paisatge:  un  producte  /  una  producció” (2006) , “Tempesta i ímpetu” (2008), “Paisatges Líquids” (2010) i "Biennal versus Biennal" (2012); hi va haver un punt d’inflexió en la octava edició, que va apropar-nos a noves realitats paisatgístiques del món mitjançant la internacionalització del seu Premi de Paisatge Rosa Barba. La convocatòria es va anar consolidant amb les següents edicions: “Un Paisatge per a tu” (2014) , "Tomorrow Landscape" (2016) i "Perfomative Natures" (2018).

Barcelona s’obrirà de nou al paisatge internacional aquest  setembre  del  2020  amb  la  seva 11a  edició baix  el lema “Climate Change Again”, on els debats i taules rodones giraran entorn a la problemàtica del canvi climàtic, en relació a la crisi global que posa en perill els nostres ecosistemes. Un dels objectius és la identificació de les eines que tenim per la mitigació d’aquesta problemàtica que ens afecta a tots. La Biennal proposa un conjunt d’aproximacions en aquest escenari, però des de diferents punts de vista: paisatgístic, antropològic i social, biològic...

Tot i que cada vegada és més latent la conscienciació, encara estan assentant-se les directrius i pautes per afrontar- ho. Colleen Mercer Clarke, (Chair, IFLA Working Group on Climate Change) afirma el següent davant la declaració d’emergència climàtica i de biodiversitat (Climate and Biodiversity Emergency declaration at the IFLA World Congress, Oslo):

“Els arquitectes paisatgistes han de ser líders en aquesta època del canvi climàtic. Hem de defensar els valors sobre els quals es fonamenta la nostra professió. Tenim les habilitats i la creença. El món necessita i depèn de nosaltres per ajudar-nos en el problema. "

"El canvi climàtic ja ha afectat significativament la majoria dels ecosistemes i espècies terrestres, d'aigua dolça i marina".

Les conseqüències d’aquests canvis, no només afecten als ecosistemes, tal i com Richard Sennet (sociòleg) i Saskia Sassen (sociòloga i economista) es qüestionen en “The Quito Papers and the New Urban Agenda”. Afirmen d’aquesta manera que la cadena d’efectes ja ha arribat a les ciutats. “Quito Papers” és considerat un anti-manifest que recull declaracions intencionades des d’un ampli sentit; des d’una vessant arquitectònica i de planificació; tot i que també incideix en la filosofia mediambiental, la gestió de la propietat i del sòl... Sennet i Sassen conversen entorn aquestes relacions entre canvi climàtic i ciutat:

“El canvi climàtic, a causa de l'augment de les sequeres i / o les inundacions, redueix encara més el sòl habitable. Són fluxos que recentment han començat o, si són antics, només han adoptat recentment les seves característiques més destacades.”

Per la seva banda, Sennett argumenta que "Cal aplicar idees sobre sistemes oberts que actualment animin a les ciències per la nostra comprensió de la ciutat".

Lligat al concepte de sistema obert de la ciutat, Gilles Clément (jardiner, dissenyador de jardins i escriptor) posa damunt la taula el concepte de jardí en moviment i d’ecosistema emergent que en part, sorgeix de la necessitat de supervivència de les espècies i com s’enfronten als nous temps. La naturalesa ha d’actuar per mantenir-se, però sense ser encaixonada:

“La resposta ambiental sempre acaba restablint l’equilibri quan es tracta de diferents espècies. Degut al canvi climàtic, el qual provoca noves característiques en els climes, és normal que la distribució geogràfica de les espècies també canviï. Les plantes que en el passat no es podien desenvolupar en determinades zones geogràfiques ara poden i, viceversa.”

En el moment que estem, és evident que la naturalesa no té suficients recursos propis per conservar-se ja que com a individus hem provocat un escalfament global i hem d’evitar entrar en un punt de no retorn que ens atrapa més aviat del que s’esperava. Davant aquest escenari, la principal pregunta per preservar el nostre entorn natural és: “Què hi podem fer? “. Martha Schwartz (arquitecta paisatgista) en la seva lectura “Beyond Practice: Landscape Architects and the Global Eco-Crisis” fa el següent anunci:

“La meva declaració és d’una crida col·lectiva a l’acció. Hem d’aconsellar finançar el desenvolupament amb una cartera de geotecnologies per contrarestar l’escalfament global fet per l’home fins a assolir les reduccions necessàries en les emissions de CO2 i passar a les economies d’energia sostenibles.”

Tots aquests experts capdavanters en relació al paisatge formaran part dels debats i diàlegs del Simposi de la 11a edició de la Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona, que es celebrarà els dies 1 i 2 d'octubre, baix el lema “Climate Change Again”, on es generarà un diàleg interdisciplinari amb l’objectiu de posar damunt la taula quines són les rutes per la mitigació del canvi climàtic i com el paisatge es pot convertir en una eina primordial per afrontar-lo.