MÈXIC: PAISATGE CONTEMPORANI

Un dels precedents a nivell mundial en relació a la protecció legal de paisatges, des de grans
reserves naturals fins a poblats genuïns, és Mèxic. Es troben lleis que daten d’inici del segle
XIX, però és a partir de mitjans segle XX quan es comencen a concentrar tots els esforços en
definir una legislació que empari la protecció del patrimoni paisatgístic mexicà. Si ens fixem en
el denominador comú que tenen la majoria de projectes del país que s’han presentat al llarg de
les edicions de la Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona, el concepte de paisatge no
es queda en allò natural, també indaga en els aspectes més culturals, posant èmfasis en la
societat i com aquesta revalora i interacciona amb el que l’envolta. En aquests treballs es
reflexa com el paisatge és un incentiu projectual, un punt de partida en què a través de la
construcció, on en alguns casos de la no-construcció, posa de manifest els valors més
intrínsecs del territori.
Els objectius marcats per les diferents polítiques paisatgístiques de Mèxic estan dotats de
diferents instruments i estratègies per tal de donar resposta concreta i aconseguir els reptes
fixats. Gràcies al marc legal establert amb la Llei de protecció del paisatge històric i cultural de
Mèxic, impulsada pel diputat federal Uriel Flores Aguayo (integrant del grup parlamentari de El
Partido de la Revolución Democrática) al maig de 2015, es fixa el paisatge com a concepte de
doble component, espacial i temporal, però també multi-escalar. La subjectivitat impregna la
definició, i per tant en resulta complicat buscar una vessant més objectiva. És per això, que la
llei proposa unes eines necessàries per aconseguir els objectius de conservació i gestió i que
estiguin, en part, en mans de diferents administracions públiques les quals tinguin incidència
paisatgística. Decrets de directrius, estudis de paisatge, catàlegs de paisatge rellevants,
anàlisis d’impacte i integració paisatgística, projectes d’actuació paisatgística…Tots aquests
són estris els quals la llei sistematitza, i també adjudica qui els ha d’elaborar i executar, com els
governs regionals o ajuntaments.
Les ciutats de Mèxic han sofert una pressió urbanística provocada per la demanda d’habitatge
requerida per abastar les onades migratòries, i conseqüentment, els espais públics queden
desemparats, més dèbils per a la comunitat. Aquesta transformació territorial ha generat espais
residuals, que ara són el punt de partida per recuperar els valors culturals, ambientals i
sostenibles a partir de noves arquitectures de paisatge que, amb una visió transversal del lloc,
no només integren les seves preexistències o gèrmens, sinó que també posen damunt la taula
les preocupacions i problemes a resoldre per incloure la comunitat en tots aquests processos
de canvi.
És evident l’interès pel valor històric, mantenir vius els orígens i a partir d’aquí reconvertir el
lloc. Això és latent en els projectes de Copalita, parc eco-arqueològic (Huatulco) de Mario
Eduardo Schjentan; i també en Malinalco Residence (Malinalco) del mateix autor, on l’indret
queda definit per la presència de restes arqueològiques i per l’arquitectura carregada de valor.
No obstant, no només l’arquitectura passada és la més virtuosa, molts projectes han posat l’ull
en antics espais industrials, ara en desús, i aposten per una transformació d’aquests
emfatitzant el context original com a recurs per a reconvertir-los en nous paisatges, com per
exemple El Museu de l’Acer (Monterrey, Nueva León) de James A.Lord i també El jardí natura
del parc bicentenari (Ciudad de México) de Mario Eduardo Schjentan. Sense deixar de mirar el
llegat, hi ha una tendència relacionada amb nous models ecològics més sostenibles, deixant
enrere vegetacions més exòtiques i reintroduint espècies natives que a la vegada rescaten el
paisatge original mexicà, tal i com es pot veure en La porta de la creació (Monterrey) de Rene
Bihan, en El paisatge arqueològic de la ruta de l’amistat (Ciudad de México) de Pedro
Camarena i ja en el citat El jardí natura del parc bicentenari on els jardins botànics representen
els biomes més significatius de Mèxic.
Tal i com esmentàvem al principi, hi ha una voluntat d’involucrar a la societat des del primer
esbós per tal crear una comunitat participativa i generar una apropiació ciutadana dels espais
creats. Els arquitectes Julio Gaeta i Luby Springall ho posen de manifest en els seus projectes
com El parc lineal del ferrocarril de Cuernavaca (Ciudad de México) o en El memorial a las
víctimes de la violència (Ciudad de México). A una altra escala, en Construint comú-unitat
(Ciudad de México), Alin V.Wallach i Rozana Montiel Saucedo van transformar juntament amb
els veïns un espai comunitari.
Per altra banda, a un nivell més urbà però sense perdre de vista la col·lectivitat, hi ha un
conjunt de projectes que estableixen continuïtats entre zones. En altres paraules, hi ha una
integració de diferents trames o zones residuals que han quedat més “despenjades” de la ciutat
i l’objectiu és precisament aquest: construir-la. Per exemple, en el ja esmentat Parc lineal del
ferrocarril de Cuernavaca, el bosc lineal urbà planteja un espai públic multiescalar que cus el
sistema d’espais urbans de la ciutat. Diferent, però en la mateixa línia d’establir connexió amb
la ciutat circumdant i aconseguir espais dinàmics i catalitzadors trobem el projecte Masterplan
Centre Orient de la Montada (Ciutat de Mèxic) de Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas. Aquests
encaixos urbans també plantegen una mixticitat d’usos per tal de generar noves centralitats,
com per exemple, en El Pla Immsa San Luis (San Luis Potosí) de Mario Eduardo Schjetnan o
en Tecnològic de Monterrey, Pla de regeneració urbana (Monterrey) de Dennis Pieprz on es
planteja una transformació d’una zona universitària cap a una comunitat més integrada en el
districte.
Finalment, incidint en el tema de l’administració pública, podem posar damunt la taula els
treballs universitaris de l’Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de Monterrey (Campus
Guadalajara). Malgrat que aquests projectes estan ubicats a Costa Rica, es pot palpar si
aquests són el cultiu de tot el que la legislació del seu país incentiva. Es tracta d’un projecte
hoteler lligat a la naturalesa. Les tres composicions aposten per mantenir la vegetació existent
(el paisatge local preval per sobre les altres preexistències, la flora autòctona és la dominant) i
també es planteja el concepte de reforestació en terrenys afectats per plagues. En relació al
paisatge cultural, hi ha una aposta per les tècniques de construcció locals. L’artesania i les
tradicions en són referents, però sense deixar de banda l’aplicació de materials renovables i
sostenibles que tinguin cura del medi ambient.
Queden més o menys clares les premisses, tot i que no són definitòries d’una forma de fer;
deixen exposats els mecanismes oportuns per evitar la pèrdua dels valors socialment
reconeguts en matèria de paisatge. És evident la necessitat de definir aquests paisatges i,
analitzant els projectes de la Biennal, s’intueix una clara voluntat de continuar amb aquestes
directrius de cara al futur i gràcies a entitats com CONACULTA (Consell nacional per ala cultura
i les arts) i SEMARNAT (Secretaria de medi ambient i recursos naturals) que vetllen per integrar
plenament aquestes iniciatives. El paisatge mexicà, entès en tots els seus aspectes, té la sort
d’estar protegit, però ara la pilota està a la teulada dels arquitectes, dels paisatgistes, dels
urbanistes...i sobretot de la societat que a poc a poc va adquirint la consciència entre territori i
comunitat, i de com el paisatge és una peça visible que està directament relacionada amb
conceptes com la qualitat de vida, identitat del lloc...