En una era en què la intel·ligència artificial està transformant ràpidament la nostra relació amb el disseny, la 13a Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona planteja una pregunta que és alhora interrogativa i exclamativa: “Intel·ligència Natural?!” Aquest tema provocador ens convida a mirar més enllà de la dicotomia entre allò natural i allò artificial, fomentant l'exploració del ric ecosistema d'intel·ligències que donen forma als nostres paisatges, un territori on la computació es troba amb la botànica, on la saviesa indígena conversa amb l'aprenentatge algorítmic, i on l'art serveix com a traductor entre formes de coneixement que d'altra manera romandrien desconnectades.
La tensió intencional a “Intel·ligència Natural?!” captura l'esperit del nostre moment contemporani, un temps tant de qüestionament com de revelació. Què podríem descobrir si expandim la nostra comprensió de la intel·ligència més enllà de l'humà i la màquina per incloure la vasta comunitat de vida que ens envolta? Com podria evolucionar la nostra pràctica si reconeixem que la intel·ligència no és simplement quelcom que posseïm o creem, sinó quelcom en què estem “inextricablement enredats i imbuïts” (Bridle, 2023)?
Considerem la paradoxa de la mesura: com més precisament intentem quantificar certs aspectes dels paisatges, més algunes qualitats eludeixen l'observació. Aquesta tensió entre allò mesurable i allò inefable resideix al cor de la relació de l'arquitectura del paisatge amb la tecnologia. Les nostres eines d'IA més sofisticades revelen certs patrons mentre enfosqueixen altres que segueixen sent experiencials, corporals i resistents a la comprensió algorítmica. Això no és un fracàs de la tecnologia, sinó més aviat una crida a múltiples modes de coneixement, cadascun amb les seves pròpies fortaleses i limitacions.
Com assenyala Woltz (2022), “la terra és plena, plena d'històries, significats i records que informen la nostra relació amb el lloc”. Aquestes narratives romanen incrustades al propi paisatge, esperant ser descobertes a través d'una observació acurada i un compromís respectuós. Aquesta comprensió posiciona l'arquitectura del paisatge no merament com una disciplina tècnica, sinó com una pràctica de traducció, revelant les múltiples intel·ligències ja inscrites en els nostres entorns.
Els sistemes de coneixement indígena expandeixen encara més la nostra concepció de la intel·ligència en demostrar com les comunitats desenvolupen comprensions íntimes i generacionals dels patrons ecològics (Shah, 2024). Aquestes perspectives desafien els marcs de coneixement dominants en reformular els entorns com a 'biomes' cultural-ecològics integrats on “els boscos, els monsons i les muntanyes són mediadors clau” en la cosmologia d'una comunitat.
El món vegetal en si mateix ofereix un model particularment il·luminador per a reimaginar la intel·ligència. Componint el 99,7% de la biomassa terrestre, les plantes han desenvolupat capacitats sofisticades de resolució de problemes sense sistemes neuronals centralitzats (Mancuso, 2024). Es comuniquen a través de xarxes micorríziques, memoritzen experiències, prenen decisions i s'adapten a les condicions canviants a través d'una intel·ligència distribuïda en lloc d'un processament jeràrquic. Aquest enfocament descentralitzat de la construcció de coneixement suggereix alternatives tant als paradigmes centrats en l'ésser humà com als centrats en la màquina, una tercera via que podria informar com integrem la IA en la pràctica del paisatge sense abandonar la base profundament relacional de la professió.
Com percebem i interactuem amb formes d'intel·ligència que operen a escales i temporalitats radicalment diferents de les nostres? Aquí, la pràctica artística esdevé essencial. Les arts visuals i l'animació experimental ofereixen eines úniques per a fer visibles les intel·ligències invisibles que ens envolten. Una nova generació d'artistes/programadors reflexiona sobre com “la IA generativa és un mirall, més o menys realista, més o menys distorsionat, del que li demanem que imiti; una anàlisi del conjunt de dades amb què ha estat entrenada. […] En la imitació apareix l'anàlisi, la mirada reflexiva del mirall, i de vegades la sorpresa de combinacions inesperades, potser plausibles, potser incongruents” (Estampa, 2023). A través de la visualització creativa, podem fer perceptibles les subtils comunicacions entre les plantes, els complexos algoritmes que impulsen l'aprenentatge automàtic o el coneixement ecològic incrustat en les pràctiques culturals. L'art funciona no només com a il·lustració, sinó com una forma d'intel·ligència en si mateixa, una que tanca bretxes conceptuals entre altres formes de coneixement.
Les implicacions per a l'arquitectura del paisatge són profundes. Els professionals es posicionen no com a genis singulars que imposen una visió sobre una natura passiva, sinó com a facilitadors de converses entre diferents intel·ligències, creant espais on la innovació humana, la capacitat tecnològica, la saviesa ecològica i el coneixement cultural poden coexistir i amplificar les fortaleses de cadascun. Aquest enfocament crea “una ecologia social que prefigura encara més possibilitats per a l'emergència de formes riques de conèixer i fer que estan orientades cap al floriment planetari” (Timmerman, 2017).
La 13a Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona es posiciona així a la frontera d'un nou paradigma, un que abraça la intel·ligència natural no en oposició a la intel·ligència artificial, sinó com a part d'un continu de formes de coneixement que poden informar-se i enriquir-se mútuament. A través d'exposicions, premis i simposis, la Biennal crea espais perquè professionals, acadèmics i estudiants explorin aquest complex territori amb sensibilitat i visió, desenvolupant enfocaments que amplifiquin en lloc d'anul·lar la multitud d'intel·ligències ja presents als nostres paisatges.
En última instància, “Intel·ligència Natural?!” no és simplement un tema, sinó una invitació a expandir la nostra comprensió més enllà de les dicotomies familiars, a reconèixer la intel·ligència en les seves múltiples formes i a crear paisatges que honorin la saviesa dels arbres, el sòl, els sistemes hídrics, les comunitats indígenes i la innovació tecnològica. Ens desafia a desenvolupar pràctiques de paisatge que siguin simultàniament humils i ambicioses: humils en reconèixer la profunda intel·ligència ja present en els sistemes naturals, i ambicioses en la nostra visió de com l'arquitectura del paisatge podria facilitar noves relacions entre aquestes diverses formes de coneixement.
